Diables i dracs. Els Correfocs de les festes de la Mercè.

Els correfocs, són un tipus de balls parlats amb un origen que es fa difícil de precisar. El que és inqüestionable, és que provenen de l’anomenat Ball dels Diables

En els seus orígens, els Ball dels Diables era exhibit entre plat i plat en els àpats nobles en l’ Edat Mitjana; per això també és conegut com l’entremès. Aquesta dansa, representava la lluita entre el bé i el mal, i va ser per aquesta raó que va començar a tenir protagonisme en festes de Corpus (primera vegada que sortiren al carrer, va ser per aquest motiu, l’any 1424) , processons eclesiàstiques, etc.  tot donant un aspecte cerimoniós, però alhora divertit a les actuacions. En aquestes representacions, apareixia la figura del diable , personatge que feia riure al públic amb les bajanades i cabrioles que feia i deia.

Les primeres referències escrites, no van datar -se fins el 1150. Aquest any va ser el primer, que ens demostra gràficament que quelcom semblant a un correfoc va existir, a més ens informa que aquesta cerimònia va tenir lloc al banquet celebrat durant l’enllaç de Ramon Berenguer IV i la princesa Peronella.


Els segons antecedents del Correfoc apareixen l'any 1979 a la Trobada de Dracs que es va fer a Barcelona en el marc de les festes de la Mercè. Era la primera etapa de la mal anomenada transició i arreu del país es vivia una època de gran exaltació en la recuperació de les tradicions populars després dels anys de repressió i foscor franquista.

En aquella exhibició pels carrers de Barcelona, els diables van encendre carretilles de forma estàtica, en rodona, tal i com feien tradicionalment a les seves respectives poblacions. En un moment de la cercavila, els diables es van sortir del protocol oficial i estricte, i empesos per forces misterioses, es van dedicar a perseguir als que s'ho miraven. En alguna d'aquestes accions espontànies, i per sorpresa de tothom, algú es va posar a ballar sota els diables, en comptes de fugir-ne. Aleshores es va produir l'associació d'idees que va donar nom al correfoc.

Avui en dia, els correfocs son ben vius arreu dels Països Catalans, tot i que la modificació de la normativa europea i la posició de l'estat francès, que va publicar el 21 de març passat dues informacions contràries a la tradició popular del correfoc, posen en perill la supervivència d'aquesta festa a la Catalunya Nord.

STOP a la guerra imperialista contra Líbia.

Alguns dels motius que han causat aquesta fastigosa guerra imperialista contra el poble libi.

La situació de la República Àrab i Socialista de Líbia, amb dades del PNUD (Nacions Unides) del darrer 2010 son les següents:

Està en el lloc 53 en l'índex de desenvolupament humà, és a dir, considerat ALT. 

Darrera d'Israel, és el país amb millor qualitat de vida del continent africà.

Per poder comparar amb alguns països:  Andorra 30, Brasil 73, Colòmbia 79, Turquia 83, etc.

En aquests informes es valora, entre altres, la desigualtat econòmica, la desigualtat de gènere, la seguretat, benestar i felicitat individual i col·lectiva, treball, educació, salut, etc.

La situació de Líbia al 2010 era aquesta, fruit d'un model d'estat organitzat en base a la revolució popular inspirada en el "Llibre Verd".

Líbia va passar a estar governada, després de la revolució, per un Congrés Popular (Mutamarat Shabiya) i Comitès Populars (Lidjan Shabiya) en cada camp i sector social. El 2 de març de 1977 el poder fou oficialment transferit al poble i el país rebatejat com a república de les masses (Djamahiriyya).

MAI cap país africà ha gaudit d'un repartiment de la riquesa com a Líbia.

MAI cap país africà a gaudit una abolició de la burgesia i del caciquisme com a Líbia.

MAI un país africà ha gaudit d'una sanitat pública, una educació pública i d'un habitatge públic com Líbia. 

Perquè justícia social no significava pobresa, amb el tercer PIB més alt del continent africà.

Perquè justícia social volia dir, pau entre les diferents famílies tribals del país.

Perquè MAI cap país africà havia estat capaç de nacionalitzar el seu petroli i fer fora les bases militars estrangeres.

Perquè MAI cap país africà havia gaudit nacionalment de les seves riqueses naturals com l'or i el petroli com ho havia fet Líbia,

i perquè MAI cap país africà havia plantejat fer una Unió Africana per fer front a d’imperialisme europeu i nord-americà.

Però suposo que per tot això, per haver resistit a nombrosos intents de cop d'estat, agressions militars nord-americanes, embargaments, etc. la OTAN amb els Estats Units, el Regne Unit, Itàlia, l'estat francès i l'estat espanyol han decidit acabar amb Líbia.

Espero que tots aquells que han defensat o callat, que ÉS EL MATEIX, assumeixin els assassinats, l'explotació que patirà el país, la més que possible guerra civil que hi haurà entre les diferents famílies tribals i la desgràcia ha que serà sotmès l'honorable poble libi.

Amb solidaritat amb el poble libi que lluita per la seva revolució, per la seva dignitat i contra l'imperialisme europeu,

Llarga vida a la Gran Jamahiriya Àrab Líbia Popular Socialista!!!  

الجماهيرية العربية الليبية الشعبية الاشتراكية العظم

http://hdr.undp.org/en/media/HDR_2010_ES_Complete.pdf

Manifestació a Londres contra la guerra imperialista contra el poble libi.

Diari Mathaba. http://www.mathaba.net/

Diari La Vanguardia.

9 de juliol, Catalunya al carrer de nou.

El passat dia nou de juliol, els carrers de Barcelona es van omplir novament de gent reclamant la llibertat i la sobirania plena de Catalunya.

La manifestació tenia com a pretext, el recordatori de la multitudinària marxa de feia un any, després de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol, retallant, encara més, un minso Estatut d’Autonomia, on els grans partits polítics i tenien dipositades grans esperances.

Les cròniques de després de la gran manifestació del 10-J, deien que aquell gran crit de llibertat, posava fi a la via autonomista. Però, que en queda de tot plegat, un any és tard?

El partit nacionalista-autonomista català per excel·lència,  CiU, després de mesos  brandant la bandera del dret a decidir, han fet el de sempre, pactar amb la dreta espanyola, cobrir els seus interessos partidistes i burgesos, i ens han demostrat, per enèsima vegada, que ells no estan al servei de Catalunya i la seva gent, ells estan al servei de La Caixa, Repsol, el Grup Godó, Gas Natural, Abertis, i tantes més empreses i multinacionals catalanes. Suposo que fins d’aquí uns tres anys, just quan en falti un per a unes noves eleccions, no serà quan es tornin a posar per bandera Catalunya i el dret a decidir. Ens prenen per idiotes i la gent s’ho empassa tot, ben mastegadet ,no fos cas que ens ennueguéssim!!!  Quin país!!! Quina gent!!! (ll. Llach).

L’altre “gran partit”, els socialistes catalans-espanyols, després de perdre totes les eleccions que es poden perdre, i les que no, també!, no saben ni on estan, ni on volen anar ni com fer-ho. Quin desastre de partit!!! Uns, que si son catalans i volen grup parlamentari propi a Madrid (com si això assegures  la solució a tots els problemes del país!!!), els altres que si son catalans però també espanyols i per tan, ací voten una cosa, i a Madrid, tot al contrari, i apa, que n’aprenguin!!!

La resta, més del mateix, però en el fons, tan se val, doncs ara totes les energies han d’anar destinades a enfortir cada cop més l’esquerra independentista, entre tots, sumar les nostres petites aportacions d’esforç i treball, treballant per avui i per demà. Treballant per definir quin futur ens imaginem i com volem fer-lo realitat, amb valentia i sense por, des dels carrers, amb la gent que està viva i es mou, amb aquells que no es conformen i no volen tornar a repetir  la mateixa història de sempre, amb la gent que vol dir prou però caminar endavant, amb il·lusió i pressionant, batallant i fent-nos escoltar allà on calgui.

El futur d’aquest país no el poden decidir ni les grans empreses d’aquí ni des de Madrid. Aquest poble té cada dia més i més gent que ja n’està farta de ser l’ase de tots els cops, això no té aturador, però cal seguir treballant, ara més que mai!


Fins a la victòria sempre!

Barcelona indignada. La plaça Catalunya, ocupada.

Les plantades van començar ara ja fa unes setmanes, a la capital de l’estat espanyol, Madrid, però de mica en mica, altres ciutats van seguir l’exemple, com la capital catalana.

Barcelona ja fa dies que té centenars de persones indignades i plantades al ben mig de la ciutat, a la plaça Catalunya. A la acampada un pot veure gent molt diversa, idees molt diverses i molta gent sense idees.

Alguns porten treballant mesos, sinó anys, per canviar aquesta societat, d’altres, sembla que han despertat de cop. Pensar per un mateix, sempre estar bé i suposo que mai és tard per començar a tenir, allò que se’n diu, “esperit crític”, però fins quan durarà aquesta situació? Realment totes aquestes persones continuaran treballant als seus barris o pobles, o passada la “moda”,  tornaran a les seves rutines alienadores?

Alguns d’ells veient les càrregues policials dels mossos d’esquadra, es preguntaven que en quin país vivíem. La meva pregunta és, en quin país han estat vivint tota aquesta gent, que no se’n adonava de la brutalitat policial, de la repressió, les tortures i abusos de poder per part dels mossos, policia nacional, guàrdia civil, etc., fins ara? En quin país han estat vivint tots aquells que han donat, any rere any, el seu vot als partits tradicionals, tan de dretes com “d’esquerres”? 

Per sobre de totes aquestes qüestions, també cal destacar les nombroses contradiccions  que es veuen a la plaça Catalunya i, sobretot, en d’altres places de l’estat i fora d’aquest, com per exemple, exportar la idea de “spanish revolution”, sense negar la legitimitat d’aquest estat, ni tan sols qüestionar-se l’estat espanyol com a tal, o exportar la seva bandera “rojigualda”.

Com es pot parlar de “spanish revolution” quan l’estat espanyol era i és una presó de pobles, que lluiten per la seva llibertat des de fa desenes d’anys, i la bandera espanyola, no és res més que la bandera hereva del feixisme franquisme  amb la corona del rei de família borbònica, és a dir, la família que des del 1707 amb la derrota d’Almansa, va imposar els Decrets de Nova Planta, aniquilant la personalitat jurídica i nacional dels Països Catalans. I carregant amb tots aquests símbols, es pot parlar de revolució? Doncs ho sento però a mi no em val. La “revolució” o és social i nacional, nacional i social, totes dues coses, o no em serveix per a res.

Esperant que les persones que s’han indignat o continuïn fent, que aprofundeixin en el per què de tot plegat, que continuïn treballant ara i sempre, que siguin conseqüents amb el seu vot, que aprofundeixin el la seva politització i que això no sigui flor d’un sol dia, unes fotografies per a poder recordar o visitar la indignació a la plaça Catalunya.

Visca la terra! Mori el mal govern!

"Els violents son ells"

"Fora les tropes espanyoles"

Les principals cadenes televisives van ser-hi presents. Càmera de La Sexta.

Bandera catalana present a la Plaça Catalunya.  

Les hipoteques i els bancs, focus de totes les crítiques dels indignats.

Indignats a la Plaça Catalunya.

Mascara.

Nas vermell.

Noia indignada.

Londres, segona part.

Perquè a Londres també, i és molt recomanable, és pot anar als museus i a conèixer els seus carrers, les seves maneres de fer i els seus pubs amb les seves pintes de delicioses cerveses.

Londres, capital d'Anglaterra, és una gran ciutat per descobrir, amb contrastos més que destacables, racons bonics i zones de cultura com el museu britànic, el barri de Candem , el museu de la guerra i tot el centre històric amb el Big Ben, l'Abadia de Westminster, el Millenium Bridge, the Tower Bridge, etc.

Museu de la Segona Guerra Mundial (I)

Museu de la Segona Guerra Mundial (II)

Museu de la Segona Guerra Mundial (III)

El Pont del Mil·lenni. (Millenium Bridge) 

The Tower Bridge

Cabina de telèfon a Trafalgar Square, centre de Londres.

The British Museum (I)

The British Museum (II)

London Eye, al riu Tàmesi.

Dr. Martens al barri londinenc de Candem. 

Picadilly Circus, el centre de la city.

El Big Ben de nit.

Big Ben (II)

Memorial als soldats britànics de la Segona Guerra Mundial (I)

Memorial als soldats britànics de la Segona Guerra Mundial (II)

Big Ben (III)

Londres. Ciutat en lluita.

Aquests dies a Londres, hi ha hagut diferents protestes, algunes de caire oposat, com és el cas de Libia, i d'altres majoritàries, populars i amb força color i un munt de banderes de diferents seccions sindicals, ideologies, lluites, etc però totes unides contra les retallades que està imposant el govern britànic als seus ciutadans i contra la guerra.

Aprofitant la visita a la capital londinenca, vem anar a la manifestació i ací teniu unes imatges d'aquesta.

Salut!

Fotografia de Mariam Tunkara.

Fotografia de Mariam Tunkara.

Fotografia de Mariam Tunkara.

El dia abans de la gran manifestació, concentració a favor de la intervenció, ocupació i bombardeig internacional a Líbia.

El dia de la gran manifestació, el crit era "No a la guerra" i "Mans fora de Libia".

Fotografia de Mariam Tunkara.

Fotografia de Mariam Tunkara.