És un dia calorós, d’aquells que et fan oblidar que estem a ple mes de Novembre, a les portes de Desembre, de les vacances de Nadal, de la fi del període escolar colombià, i també dels sopars familiars i retrobament amb els amics, d’aquells que viuen lluny o romanen tan ocupats que s’obliden de la seva gent. La calor no fa pensar en aquests temps.
La casa és humil, com la majoria de les cases d’aquest país; quatre parets, uns matalassos tirats pel terra i un pati amb un foc al terra que fa de cuina. Un forat amb un cubell d’aigua, fa de bany. Les riqueses materials son inexistents per a la majoria de colombians i colombianes, i per riqueses, aquí s’entén, tenir aigua corrent, electricitat, separació entre les persones i els animals, etc. a més a més, a tot això, cal sumar-hi la duresa d’aquest hivern, diuen per aquí, que el pitjor que recorden en molt de temps. De fet, per entrar a la casa, cal saltar per uns quants troncs situats estratègicament per no mullar-se els peus, ara bé, un parell de dies més de pluja, i la casa, com ja els hi ha passat a les cases veïnes, serà abnegada per l’aigua.
Tot i això, som rebuts molt cordialment, amb efecte, com sempre passa en aquest país. Ens ofereixen un bon plat de peix per esmorzar i agafar forces per a un matí que serà llarg i dur.
 |
| Després de molts mesos de silenci, la gent ja pot alçar la veu, algú els escolta. |
Cal treballar, escoltar i que ells parlin. Cal que comencem a caminar amb la gent d’aquest petit poble situat al nord oest colombià. El paisatge, simplement és espectacular. Hi ha aigua per tot arreu, camps que la vista no poden veure acabar, ramats de vaques i búfals, collites de fruits diversos i com sempre, una carretera en estat lamentable, potser divertida i sobretot exòtica per al foraster, però un mal son per als habitants d’aquestes contrades.
Comencen les explicacions, la història d’aquest genocidi. Els minuts van passant i la situació esdevé insostenible, el pare comença el relat de les tortures, les cares de la gent es van enfosquint, tothom calla, és d’aquells silencis que fan mal, silencis que et fan sentir el dolor d’aquesta gent.
Massa patiment acumulat en tantes persones, el silenci perdura, els infants miren als adults amb cara d’estranyats, no saben que passa, però saben que alguna cosa està succeint. El dolor és present, el silenci perdura, les explicacions del pare continuen.
Finalment, la filla esclata a plorar, els crits fan mal, molt de mal. El dolor, els crits de dolor, son esgarrifosos, és pur dolor. Les llàgrimes salten, de sobte, es com si tot hagués esclatat. Tothom es queda esglaiat, la filla no pot seguir escoltant el relat. La seva mare i el seu germà, van ser desapareguts, torturats i assassinats, ara fa escassament cinc mesos.
És fa un llarg silenci, la filla abandona la casa i surt al pati; necessita aire, aigua, esperança.
Surt la ràbia, de les llàgrimes a la ràbia en un instant. Molta ràbia, fins i tot odi. Desesperació.
L’ambient és dur, la gent necessita plorar i cridar. Tenen moltes coses a dir però ningú els escolta. Resten muts, en silenci, de cara al món, a un món que els ignora i els deixa sols, abandonats en aquesta llarga foscor que ja fa molts anys que dura, masses anys.
La gent és dura, ferma i demanen continuar amb la recol·lecció de dades de cara a l’audiència agrària que hi ha d’aquí uns dies a la capital del departament de Sucre. Per fi, el seu dolor, veurà a la llum. Per fi, podran plorar en públic.
El cas de Betty Lambraño i el seu fill Francisco Rafael Vides, és especialment dolorós. Les tortures van ser especialment salvatges. No van ser humanes, si és que alguna tortura pot ser-ho.
La mare i el seu fill, ara fa un temps, es van negar a abandonar la casa, la seva casa. Volien romandre a la seva terra, aquella que durant tant de temps, els i a donat de menjar. Les amenaces es van produir durant setmanes i setmanes, i de les amenaces als fets, la casa cremada.
Tot i això, la resistència a marxar, a abandonar, continua. El preu a pagar serà molt alt.
Els paramilitars varen fer acte de presència, les seves ombres fosques, els seus rostres de por i mort, es presenten a casa dels desafortunats.
 |
| El poble, tot i les adversitats, creu en el futur. |
Comencen les tortures, ell és lligat de mans, arrossegat pel terra, li produeixen múltiples talls als braços per on perd sang a dojo, la llengua li és tallada, al igual que els testicles. Li arranquen els ulls amb la eina que es fa servir per caçar les tortures. Finalment li tallen el cap. Ella és violada en repetides ocasions, és arrossegada pel terra més de cinc cents metres, li tallen els cabells, la llengua, els llavis, els mugrons i li fan múltiples talls al llarg de tot el cos per produir-li una dolorosa i lenta pèrdua de sang. Finalment és assassinada i abandonada al riu.
Malauradament, i tot i la duresa dels fets, la policia els i diu, a la família, que no hi ha res a fer, que son pobres i que la seva mort no importa a ningú. Millor que no es facin mala sang i ho deixin corre, és el consell del responsable policial. Així és la justícia colombiana. Així és Colòmbia.
Sembla mentida però aquest no és res més que un altre cas de brutalitat, de tortura, d’assassinat, per poder tenir la terra, per fer negocis, pels que tenen molts diners, encara en puguin tenir més. La terra, el seu control, son la font de totes les desgràcies d’aquest país.
Molt a prop del lloc dels fets, hi ha una gran finca del cosí de l’expresident Alváro Uribe.
No calen més explicacions.
